LAS CIUDADES INVISIBLES de Italo Calvino

Editorial Siruela

2012 - 171 pags - 13,90€

Compartimos hoy un libro que nos ha entusiasmado. Se trata de una reedición del libro de Italo Calvino, las ciudades invisibles, publicado originalmente en 1972.

Es un libro de lectura altamente recomendable para todo aquel que tenga interés por las ciudades, desde cualquier punto de vista, tanto profesional como sociológico, político como emocional. 

Imprescindible para urbanistas, pues plantea una cuestión esencial: responder a la pregunta de qué son hoy la ciudades para nosotros; y sus bellas reflexiones son válidas para cualquier ciudad, y a la vez para todas ellas.

Los relatos, con la textura de los cuentos, describen 55 ciudades inventadas, que Marco Polo va describiendo a Kublai Kan, emperador de los tártaros. 

Estas ciudades están organizadas en 11 sugerentes series de 5 ciudades cada una, todas ellas con nombre de mujer:

- Las ciudades y la memoria: Diomira, Isidora, Zaira, Zora y Maurilia

- Las ciudades y el deseo: Dorotea, Anastasia, Despina, Fedora y Zobeida

- Las ciudades y los signos: Tamara, Zirma, Zoe, Ipazia y Olivia

- Las ciudades sutiles: Isaura, Zenobia, Armilla, Sofronia y Octavia

- Las ciudades y los intercambios: Eufemia, Cloe, Eutropia, Ersilia y Esmeraldina

- Las ciudades y los ojos: Valdrada, Zemrude, Baucis, Fílides y Moriana

- Las ciudades y el nombre: Aglaura, Leandra, Pirra, Clarisa y Irene 

- Las ciudades y los muertos: Melania, Adelma, Eusapia, Argia y Laudomia

- Las ciudades y el cielo: Eudoxia, Bersabea, Tecla, Perinzia y Andria

- Las ciudades continuas: Leonia, Trude, Procopia, Cecilia y Pentesilea

- Las ciudades escondidas: Olinda, Raísa, Sibila, Teodora y Berenice

Los textos de las diferentes series se agrupan en capítulos siguiendo un orden geométrico, con simetrias ocultas.

Escrito con gran calidad y precisión, sus descripciones son breves pero enormemente sugerentes y provocadoras, lo que hace que éste sea un libro de fácil y agradable relectura. 

El propio Italo Calvino describe su libro en el prólogo: 

"...A este emperador melancólico que ha comprendido que su ilimitado poder poco cuenta en un mundo que marcha hacia la ruina, un viajero imaginario le habla de ciudades imposibles, por ejemplo una ciudad microscópica que va ensanchándose y termina formada por muchas ciudades concéntricas en expansión, una ciudad telaraña suspendida sobre un abismo, o una ciudad bidimensional... Creo que lo que el libro evoca no es sólo una idea atemporal de la ciudad, sino que desarrolla, de manera unas veces implícita y otras explícita, una discusión sobre la ciudad moderna... Creo haber escrito algo como un último poema de amor a las ciudades, cuando es cada vez más difícil vivirlas como ciudades."

No me resisto a dejar próximamente algunas muestras de esas ciudades, que ahora ya existen, pues ya han sido imaginadas.

"Buscar y saber reconocer quién y qué, en medio del infierno, no es infierno, y hacer que dure, y dejarle espacio." I.Calvino

ARQUITECTURA ALTERNATIVA I POESIA

ACTIVITATS DE LA SETMANA DE POBRESA ZERO A ALGEMESÍ

El pròxim dijous dia 24 d'octubre, a les 20 h, a la Casa Cantonera, tindrà lloc, en el marc de les activitats organitzades per la plataforma Pobresa Zero d'Algemesí, una xarrada-recital sobre una Arquitectura alternativa basada en els valors de l'austeritat i la solidaritat. 

La vetlada combinarà, l'explicació d'un tipus de construcció vinculada al desenvolupament sostenible,  i que valora un concepte central de l'arquitectura: la seua funció social i cultural; amb la lectura de poemes, de diversos autors, que tracten sobre els temes relacionats amb esta actitud front a la realitat actual: la sostenibilitat i l'educació.

Així mateix la lectura poètica estarà acompanyada per música en directe, tot i procurant oferir una experiència original i sensibilitzadora de cara al projecte que l'associació Algemesí Solidari està duguent a terme per a la  construcció d'una escola de secundària en Baasneere a Burkina Faso.

La xarrada estarà a càrrec de l'arquitecte JuanVi Maravilla, i el recital poètic i musical serà interpretat pel grup Confiteor.

EL CERTIFICADO DE EFICIENCIA ENERGÉTICA Y LA NADA

Porque en realidad hoy por hoy para NADA sirve el CERTIFICADO DE EFICIENCIA ENERGÉTICA.

No nos lo hemos tomado en SERIO esto del Certificado. Los primeros que no nos lo hemos tomado en serio hemos sido los TÉCNICOS – o las empresas que han “malCONTRATADO” los servicios de un técnico a precios irrisorios, que da como resultado certificados “irrisorios”.

Tampoco los distintos agentes que intervienen en la venta o alquiler de los inmuebles, promotores o agentes de la propiedad inmobiliaria, que lo único que buscan es tener un documento que les permita realizar la operación, sin preocuparles la calificación, ni la calidad del certificado, y en algún caso hasta haciendo negocio con dicho documento.

Probablemente la responsabilidad de que los certificados se vean por parte de los distintos agentes como una carga, tenga su causa en el propio REAL DECRETO 235/2013 por el que se aprueba el procedimiento básico para la certificación de la eficiencia energética de los edificios, y digo esto en especial en los casos de los edificios existentes

Una reflexión que debería hacerse el legislador - o deberíamos hacerle ver-,  es que NO TIENE SENTIDO plantear este tipo de certificados en edificios anteriores al 2007, que salvo contadísimas excepciones, todos van a dar una calificación F o G. Sabiendo esto de antemano ¿vamos a dedicar mucho tiempo a la elaboración de estos certificados? están bien remunerados estos certificados en el mercado actual para dedicarle más tiempo y hacerlos de forma que tengan sentido para el usuario?

 Al final…¿tanto camino a recorrer para obtener una calificación que casi sabemos de antemano?.

EN EDIFICACIÓN EXISTENTE CREEMOS, EN VERDAD, QUE ES UNA CARGA MÁS QUE SE LE HACE SOPORTAR AL USUARIO. ¿VALE LA PENA?.

Para abundar sobre el tema os dejo el enlace de un artículo interesante de El País.

(http://sociedad.elpais.com/sociedad/2013/09/13/actualidad/1379090592_775839.html)

LA CIUTAT EN LES CELEBRACIONS COL.LECTIVES

la muixeranga al carrer Berca

a propòsit de les festes de la Mare de Deu de la Salut d’Algemesí

El dia 8 de setembre es celebren a Algemesí les festes de la Mare de Déu de la Salut declarades per la Unesco Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. En elles l’acte més assenyalat és la reconeguda processó en la que desfilen nombrosos balls tradicionals, essent el més característics el dels Tornejants i les torres humanes de la Muixeranga.

Este fet em val, a banda d’animar a aquells que no coneguen esta festa a que s’apleguen a descobrir-la, per a fer una reflexió sobre la importància del paisatge urbà vinculat als ritus colectius.

Esta processó es repeteix 3 voltes, amb distints itineraris, els dies 7 i 8. D'elles, la més apreciada pels algemesinencs és la que es celebra el dia 8 pel matí, i la que té el recorregut més curt: apenes 240 metres des de la capella de la Troballa fins la plaça Major.

En este trajecte es donen dos circumstàncies que el doten d'una especial significació: el fet que es celebre de dia, i l'escassa longitud del recorregut. Per una banda la llum del sol permet apreciar millor el balls i el color de les vestimentes, i per altra banda la llargària del carrer provoca que el cap de la processó alcance al seu final a la plaça Major, mentre la cua comença a eixir del seu inici a la capella, la qual cosa fa que tota ella es convertisca en una mena de representació teatral simultània desenvolupada unitàriament al llarg de tot el carrer.

Es clar que esta representació té un protagonista, pot ser secundari, però sense dubte imprescindible i ben present: és l'escenari urbà, en el qual es desenvolupa tota l'acció.

El paisatge urbà sempre ha format part indissociable dels ritus públics que es celebren a les ciutats, de manera que ambdós es condicionen mútuament. Les celebracions provoquen l'aparició en l'entorn físic d'elements auxiliars amb l'objecte de realçar-les, i per la seua banda la pròpia configuració de l'espai provoca l'adaptació del ritu, generant-se llocs per a recrear diferents escenes i variants. El conjunt, escena i celebració, composen la dramatúrgia.

La ciutat actua ací com l'escenari d'una representació col•lectiva, cuidadosament mantinguda i repetida pel seus habitants. Estos valors comunitaris, han d'estar presents en el disseny de les ciutats, perquè, com ja hem dit, la imatge urbana i els símbols socials que en ella es celebren (religiosos o laics, arcaics o recents) es conjuguen en la memòria d'una manera unitària. D'esta simbiosi hi han exemples arreu del mon.

En el cas de la festa d'Algemesí, és estrany el poc interés que presenta l'escena urbana per on discorre este itinerari ritual. En tot el trajecte apenes una dotzena de cases mantenen les seues façanes amb una tipologia o composició tradicional, a pesar de trobar-nos en ple nucli històric, però la cosa agafa quotes inversemblants quan, en l'últim tram, aplegant a la plaça del Carbó, apareixen una sèrie de solars buits, resultants dels enderrocs de les cases originals.

El paisatge urbà al que ens referíem abans és ací el propi d'una ciutat atormentada, la línia de façanes s'interromp bruscament com una dentadura descantellada. L'escenari urbà desapareix, o millor dit, n'apareix un altre: el que composen les mitgeres vistes, algunes recobertes de poliuretà, i les traseres del carrer oposat.

Crida poderosament l'atenció que eixe siga el fons sobre el que es desenvolupa una activitat cultural tan apreciada i acuradament representada (Potser no es pensa en el fet de que en totes les imatges que es reproduïsquen sortirà eixe escenari tan poc meritori).

No em cap dubte que estem davant d’una assignatura pendent respecte d’esta festa. La declaració patrimonial aconseguida obliga a entendre en tota la seua dimensió la complexitat que hui en dia tenen estos esdeveniments social i culturals. 

M'agradaria animar a les “forces vives” d'Algemesí i de la seua festa, que em consta son força actives, a reflexionar sobre este fet. 

Jo proposaria la reconstrucció almenys dels llenços de façana del carrer Berca i de la placeta del Carbó, amb tancaments, que, per exemple, pogueren tindre funcions de miradors, i per demanar, també proposaria l'activació d'un pla de millora urbana, recolzat en unes normes específiques per a este recorregut.

Crec que paga la pena l’esforç per recuperar la integritat dels símbols, i les seues connexions perdudes amb la ciutat construïda

“La ciudad de Zaira está hecha de relaciones entre las medidas de su espacio y los acontecimientos de su pasado" LAS CIUDADES INVISIBLES. Italo Calvino

CONVOCATORIA LIBRE DE COLABORADORES DEL BLOG

Como dijimos cuando publicamos la primera entrada, la intención de este blog es poner en común nuetras reflexiones sobre los objetos, pequeños o inmensos, que nos rodean y en los que habitamos, aquellos que configuran nuestro ecosistema y que son testigos definidores de nuestra cultura.

La visión que pretendemos dar de este entorno artificial y creado, es particular y tangencial, o mejor dicho, lateral, como la que se produce desde la ribera de un río cuando se observan los objetos que navegan por él.

Nuestra modesta intención es abrir este medio a todo aquel interesado en las cuestiones que genera el hábitat humano, en cualquiera de sus escalas. Abrimos pues una convocatoria libre a los colaboradores.

Todos los comentarios y aportaciones serán bienvenidos, soñamos con una tertulia digital, conectada con otros blogs que también compartan estos intereses y que iremos añadiendo a la lista de favoritos.

La tertulia del café del Pombo, de José Gutiérrez Solana - 1920

Esta es una modesta aportación a la reflexión colectiva , la que, hoy por hoy se ha convertido en un inevitable método de trabajo para poder llegar a comprender los fenómenos sociales.

Hablaremos de nuestras experiencias con las ciudades, de viajes cotidianos, del paisaje urbano y la sostenibilidad, de libros, de arquitecturas y objetos particulares , y de personas y grupos que comparten el placer de estas reflexiones.

SI ERES TÚ UNO DE ELLOS, AQUÍ NOS PODEMOS ENCONTRAR.

RELLOTGES DE SÒL: EL TEMPS VERTADER (1)

La GNOMONICA és una ciència que estudia el mesurament del temps a través d'un gnòmon (del grec "guia") que genera ombra a un quadrant.

Si definim el dia solar com l'interval de temps que tarda el sol a passar dues vegades pel meridià local del lloc, queda molt clar el concepte físic, però té l'inconvenient que la durada del dia no és uniforme, degut d'una banda al fet que l'òrbita no és circular sinó el•líptica i a més a la velocitat variable de translació (2ª llei de Kepler la Terra recorre aèries iguals en temps iguals). 

El temps civil no és més que una quimera, una invenció, una irrealitat, ja que el temps no es exacte com hem vist abans, i naix de la impossibilitat d'adaptar-ne els nostres rellotges al temps "vertader" solar, qüestió que a primera vista sembla una paradoxa però que si s'analitza en profunditat trobarem immediatament connotacions de "stress" en el mesurat ordre del  primer cas i de calma i tranquil•litat en la no formalitat podríem dir, del segon.

A fi de pautar el text, al principi començaré donant una introducció inicial per refrescar conceptes i posteriorment mitjançant una sèrie de preguntes (i d'altres que us convide des d'aquí a que pugueu realitzar i des dels meus modests coneixements intentaré resoldre) plantejar l'acostament a la comprensió i lectura d'un rellotge solar.

L'esfera celeste i els moviments aparents del sol.

Sabem que la Terra en el seu moviment anual de translació descriu una el•lipse de poca excentricitat i en un dels seus focus es troba el sol (1a Llei de Kepler) , a més de la seua rotació diària al voltant del seu eix. Per a poder conceptuar els rellotges de sol cal tindre una visió geocèntrica de l'univers (com la de Ptolemeu) , així la Terra serà el centre de l'univers i el sol junt amb els altres astres orbitaran en una esfera celeste suposadament esfèrica en un pla denominat eclíptic o zodíac que forma amb el pla de l'equador un angle de 23º 27' tenint en compte, que els dos plans tallen a l'esfera celeste seguint cercles màxims, configurant ambdós punts, paral•lels que tenen el nom de tròpics (sent el de l'hemisferi nord el de Càncer i el del Sud el de Capricorn).


Dibuixant l'eclíptica com a pla inclinat i l'eix de la Terra en vertical (i no com molts altres autors que ho fan al inrevés) s'entén i es fa comprensible fàcilment l'esdevindre de les estacions (primavera, estiu, tardor i hivern) . Els dos plans es tallen en una línia que s'anomena equinocial i que junt amb l'eix de l'eclíptica tallen a l'esfera en quatre punts singulars corresponents als equinocios de primavera i tardor i als solsticis d'estiu i hivern. Cada un d'ells representa una fita al llarg de l'any, el de l'equinocci de primavera s'anomena també punt vernal i és l'origen de diversos mesuraments. Junt amb el de la tardor, representen els dos únics moments en què la Terra pertany al pla de l'eclíptica i al de l'equador al mateix temps, i que per definició és perpendicular a l'eix de rotació, per tant els dos únics dies en què dia i nit tenen la mateixa duració.

Definit així el sistema podem dir que l'any tròpic es correspon a posicions idèntiques del sol al llarg de l'eclíptica passant dues vegades pel punt vernal i té una duració de 365,2421 dies solars. L'eclíptica es pot dividir espacialment en porcions de 30º corresponent cada una a un signe del zodíac, com deu de ser de dividir els 360º entre els 12 signes. Per tant cada signe correspon a una porció de constel•lació estel•lar que en els rellotges solars presenten distintes formes segons el seu origen caldeu-babilònic o greco-romà, però en l'astronomia moderna s'adopten els signes babilònics com veurem més avant en els nostres exemples.

L'esfera celeste i els moviments aparents del sol.

Se suposa un observador col•locat en un punt A dempeus sobre un plànol horitzontal (fig. 4) que coincideix amb la superfície lliure de l'aigua en repòs. Si l'observador es col•loca mirant al pol nord davant estarà el Nord, darrere el Sud, a la seva dreta l'Est i a la seva esquerra l'Oest
Una recta perpendicular al plànol horitzontal ens marcarà damunt del cap el Zenit i en els peus el Nadir, aquesta linea vertical es pot materialitzar amb una plomada.

Per situar un punt sobre l'escorça terrestre utilitzem dues coordenades que són l'angle es correspon amb la longitud terrestre i l'angle.

Coordenades equatorials i horitzontals

Existeixen distints sistemes de coordenades astronòmiques i tots ells amb la intenció de fixar la posició de l'astre en la volta celeste, destaquem entre elles les equatorials i horitzontals que són utilitzades en gnomónica. En el primer cas (fig. 5) el sistema de referència és el de pla equador i el seu eix polar. Les coordenades són H (angle horari) i (declinació). 

L'angle corresponent a l'arc AB és l'angle horari H explicat sobre el cercle de l'equador des del meridià local en direcció oest fins al cercle de declinació, pot expressar-se en unitats de temps ja que 360º són 24 H pel que fa 1H=15º.

L'angle mesurat sobre el cercle de declinació es mesura des de l'equador fins a l'astre. En sentit positiu o negatiu si va cap a l'hemisferi nord o sud i vària diàriament.

En definitiva coneixent l'hora i data, sabrem la declinació i l'angle horari, i amb aquests dos paràmetres tenim situat l'astre.

Les coordenades horitzontals (fig. 6) tenen com a plànol de referència l'horitzó, les coordenades són l'A (azimut) i h (altura).

L'angle corresponent a l'arc AB és l'angle mesurat sobre el plànol horitzontal des del sud cap a l'oest i es mesura de 0º a 360º (també pot mesurar-se de 0º a 180º i de 0º a -180º).

L'angle corresponent a l'arc BC és l'angle mesurat sobre el meridià (vertical de l'astre) des de l'horitzó fins a l'astre. Té valors de -90º≤h≤90º i estableix el criteri de la visibilitat de l'astre. 

Recorregut del sol per l'horitzó.

Per la figura 4 sabem que l'angle ZOPN és 90-λ (colatitud). En el solstici d'hivern el sol traça l'arc diürn A-A1 (fig. 7), en l'equinocci l'arc B-B1 i en el solstici d'hivern el C-C1, en tots ells s'aconsegueix la culminació màxima a les 12 H. 

S'observa en la figura que els arcs diürns augmenten diàriament fins a arribar a un màxim de δ=23º 27' en el solstici d'estiu i disminueixen fins que δ=-23º 27'. 

L'arc diürn del solstici d'estiu a més és major de 180º pel que s'explica que la durada del dia sigui major que la nit. L'angle BOC es diu amplitud ortiva i l'angle BOC1 amplitud occidua.

Si us interessa el tema, no es pergau la meua pròxima entrada al Blog. En ella resoldrem algunes qüestions pràctiques, que ens ajudaran a entendre millor el funcionament d'un rellotge solar.

Francesc Pina, arquitecte