Estos
últims anys gran part de l'arquitectura s'ha caracteritzat pels desitjos poc
realistes i pels excessos innecessaris, que han govertnat el mercat. Els gèlids vents de l’actual crisi semblaven poder arrastrar esta situació, tan artificiosa, i fer-nos tornar a plantejaments més sòlids;
però això encara està per vore.
No
obstant, en mig d’aquesta confusió general, han
sorgit algunes tendències, que, per emprendre un nou vol, comencen
tirant l'innecessari per la borda, i s’enfronten a esta situació a
través del retorn a les qüestions bàsiques de l’arquitectura, i de la
seua funció social i cultural.
Fonamentada en els principis, de l’ecologia, la sostenibilitat,
a més de l’austeritat, apareixen en l’actual panorama de l’arquitectura una
sèrie d’autors que, apunten una eixida sensata a esta situació de desorientació
després de la tempesta.
Tots ells tenen en comú la preocupació per un disseny
arquitectònic basat en el fonaments ancestrals de la disciplina:
- L'adequació estricta a les necessitats
- L'ús de materials de l'entorn i atenció als condicionants bioclimàtics
- La minimització i racionalització dels costos
- La integració cultural, i la durabilitat i reutilització de les construccions.
 |
| piscina municipal de Toro - Vier Arquitectos |
En
este grup d'arquitectes hi han que treballen en països desenvolupats,
aplicant estos conceptes com una alternativa de l'arquitectura
contemporània, i hi ha d'altres que elaboren els seus projectes en
països en desenvolupament, en societats vulnerables amb escassos
recursos econòmics.
 |
| escola en Dano, Burkina Faso - D.F. Kéré |
Estos últims, entre els que es troben Diébédo Francis Kéré, amb els seus treballs a Burkina Faso, i Anna Heringer, amb els seus edificis a Bangladesh, afegeixen als principis de la seua arquitectura, el de la solidaritat i el caràcter social.
En les seus obres ocupa un lloc prioritari el concepte d'autoconstrucció. Així els projectes es converteixen, a més, en camps de formació i aprenentatge, i a la fí, en font de capacitació laboral i de revalorització social.
Estos arquitectes usen el fang, cru, sense coure, com material principal dels seus edificis.
 |
| centre d'artesans en Rudrapur, Bangladesh - Anna Heringer |
Igual
que els seus companys, que treballen al centre d'Europa, ells han
redescobert les grans propietats que té aquest antic material per a la
construcció:
-
és ignífug i té una alta inèrcia tèrmica i aillament acústic
- equilibra la humitat ambiental
- és innocu mediambientalment
- és soluble, fàcil de reparar i pot adoptar multitud de formes i textures
- al final de la seua vida útil es reintegra al cicle natural
- i si tot açò no fora prou, és un material barat i assequible
El
fang s'utilitza per a construir els murs i els sostres, en forma
d'atovó (adobe), també en forma de tàpia entre encofrats, i també per
als revestiments d'acabament. Per tant és un material que cobreix
pràcticament tots els elements de la construcció, i està a l'abast de
qualsevol comunitat, per poc desenvolupada que aquesta siga.
 |
| centre de salud de Laongo, Burkina Faso - D.F. Kéré |
El resultat és una arquitectura bella, confortable, ecològica, sostenible i integrada en el paisatge i la cultura local.
La
lliçó és clara: es pot construir arquitectura moderna, arrelada al lloc, barata i afavoridora del progrés de la comunitat en què s'alça. I
així mateix d'estos països econòmicament desfavorits aprenem les lliçons
oblidades de l'arquitectura, com una activitat humana sostenible, basada
en la racionalitat i en la concòrdia amb la natura.
Bona falta ens fa
(per a més informació: revista Arquitectura Viva nº 140, 143, 147, 150)
