CONVOCATORIA LIBRE DE COLABORADORES DEL BLOG

Como dijimos cuando publicamos la primera entrada, la intención de este blog es poner en común nuetras reflexiones sobre los objetos, pequeños o inmensos, que nos rodean y en los que habitamos, aquellos que configuran nuestro ecosistema y que son testigos definidores de nuestra cultura.

La visión que pretendemos dar de este entorno artificial y creado, es particular y tangencial, o mejor dicho, lateral, como la que se produce desde la ribera de un río cuando se observan los objetos que navegan por él.

Nuestra modesta intención es abrir este medio a todo aquel interesado en las cuestiones que genera el hábitat humano, en cualquiera de sus escalas. Abrimos pues una convocatoria libre a los colaboradores.

Todos los comentarios y aportaciones serán bienvenidos, soñamos con una tertulia digital, conectada con otros blogs que también compartan estos intereses y que iremos añadiendo a la lista de favoritos.

La tertulia del café del Pombo, de José Gutiérrez Solana - 1920

Esta es una modesta aportación a la reflexión colectiva , la que, hoy por hoy se ha convertido en un inevitable método de trabajo para poder llegar a comprender los fenómenos sociales.

Hablaremos de nuestras experiencias con las ciudades, de viajes cotidianos, del paisaje urbano y la sostenibilidad, de libros, de arquitecturas y objetos particulares , y de personas y grupos que comparten el placer de estas reflexiones.

SI ERES TÚ UNO DE ELLOS, AQUÍ NOS PODEMOS ENCONTRAR.

RELLOTGES DE SÒL: EL TEMPS VERTADER (1)

La GNOMONICA és una ciència que estudia el mesurament del temps a través d'un gnòmon (del grec "guia") que genera ombra a un quadrant.

Si definim el dia solar com l'interval de temps que tarda el sol a passar dues vegades pel meridià local del lloc, queda molt clar el concepte físic, però té l'inconvenient que la durada del dia no és uniforme, degut d'una banda al fet que l'òrbita no és circular sinó el•líptica i a més a la velocitat variable de translació (2ª llei de Kepler la Terra recorre aèries iguals en temps iguals). 

El temps civil no és més que una quimera, una invenció, una irrealitat, ja que el temps no es exacte com hem vist abans, i naix de la impossibilitat d'adaptar-ne els nostres rellotges al temps "vertader" solar, qüestió que a primera vista sembla una paradoxa però que si s'analitza en profunditat trobarem immediatament connotacions de "stress" en el mesurat ordre del  primer cas i de calma i tranquil•litat en la no formalitat podríem dir, del segon.

A fi de pautar el text, al principi començaré donant una introducció inicial per refrescar conceptes i posteriorment mitjançant una sèrie de preguntes (i d'altres que us convide des d'aquí a que pugueu realitzar i des dels meus modests coneixements intentaré resoldre) plantejar l'acostament a la comprensió i lectura d'un rellotge solar.

L'esfera celeste i els moviments aparents del sol.

Sabem que la Terra en el seu moviment anual de translació descriu una el•lipse de poca excentricitat i en un dels seus focus es troba el sol (1a Llei de Kepler) , a més de la seua rotació diària al voltant del seu eix. Per a poder conceptuar els rellotges de sol cal tindre una visió geocèntrica de l'univers (com la de Ptolemeu) , així la Terra serà el centre de l'univers i el sol junt amb els altres astres orbitaran en una esfera celeste suposadament esfèrica en un pla denominat eclíptic o zodíac que forma amb el pla de l'equador un angle de 23º 27' tenint en compte, que els dos plans tallen a l'esfera celeste seguint cercles màxims, configurant ambdós punts, paral•lels que tenen el nom de tròpics (sent el de l'hemisferi nord el de Càncer i el del Sud el de Capricorn).


Dibuixant l'eclíptica com a pla inclinat i l'eix de la Terra en vertical (i no com molts altres autors que ho fan al inrevés) s'entén i es fa comprensible fàcilment l'esdevindre de les estacions (primavera, estiu, tardor i hivern) . Els dos plans es tallen en una línia que s'anomena equinocial i que junt amb l'eix de l'eclíptica tallen a l'esfera en quatre punts singulars corresponents als equinocios de primavera i tardor i als solsticis d'estiu i hivern. Cada un d'ells representa una fita al llarg de l'any, el de l'equinocci de primavera s'anomena també punt vernal i és l'origen de diversos mesuraments. Junt amb el de la tardor, representen els dos únics moments en què la Terra pertany al pla de l'eclíptica i al de l'equador al mateix temps, i que per definició és perpendicular a l'eix de rotació, per tant els dos únics dies en què dia i nit tenen la mateixa duració.

Definit així el sistema podem dir que l'any tròpic es correspon a posicions idèntiques del sol al llarg de l'eclíptica passant dues vegades pel punt vernal i té una duració de 365,2421 dies solars. L'eclíptica es pot dividir espacialment en porcions de 30º corresponent cada una a un signe del zodíac, com deu de ser de dividir els 360º entre els 12 signes. Per tant cada signe correspon a una porció de constel•lació estel•lar que en els rellotges solars presenten distintes formes segons el seu origen caldeu-babilònic o greco-romà, però en l'astronomia moderna s'adopten els signes babilònics com veurem més avant en els nostres exemples.

L'esfera celeste i els moviments aparents del sol.

Se suposa un observador col•locat en un punt A dempeus sobre un plànol horitzontal (fig. 4) que coincideix amb la superfície lliure de l'aigua en repòs. Si l'observador es col•loca mirant al pol nord davant estarà el Nord, darrere el Sud, a la seva dreta l'Est i a la seva esquerra l'Oest
Una recta perpendicular al plànol horitzontal ens marcarà damunt del cap el Zenit i en els peus el Nadir, aquesta linea vertical es pot materialitzar amb una plomada.

Per situar un punt sobre l'escorça terrestre utilitzem dues coordenades que són l'angle es correspon amb la longitud terrestre i l'angle.

Coordenades equatorials i horitzontals

Existeixen distints sistemes de coordenades astronòmiques i tots ells amb la intenció de fixar la posició de l'astre en la volta celeste, destaquem entre elles les equatorials i horitzontals que són utilitzades en gnomónica. En el primer cas (fig. 5) el sistema de referència és el de pla equador i el seu eix polar. Les coordenades són H (angle horari) i (declinació). 

L'angle corresponent a l'arc AB és l'angle horari H explicat sobre el cercle de l'equador des del meridià local en direcció oest fins al cercle de declinació, pot expressar-se en unitats de temps ja que 360º són 24 H pel que fa 1H=15º.

L'angle mesurat sobre el cercle de declinació es mesura des de l'equador fins a l'astre. En sentit positiu o negatiu si va cap a l'hemisferi nord o sud i vària diàriament.

En definitiva coneixent l'hora i data, sabrem la declinació i l'angle horari, i amb aquests dos paràmetres tenim situat l'astre.

Les coordenades horitzontals (fig. 6) tenen com a plànol de referència l'horitzó, les coordenades són l'A (azimut) i h (altura).

L'angle corresponent a l'arc AB és l'angle mesurat sobre el plànol horitzontal des del sud cap a l'oest i es mesura de 0º a 360º (també pot mesurar-se de 0º a 180º i de 0º a -180º).

L'angle corresponent a l'arc BC és l'angle mesurat sobre el meridià (vertical de l'astre) des de l'horitzó fins a l'astre. Té valors de -90º≤h≤90º i estableix el criteri de la visibilitat de l'astre. 

Recorregut del sol per l'horitzó.

Per la figura 4 sabem que l'angle ZOPN és 90-λ (colatitud). En el solstici d'hivern el sol traça l'arc diürn A-A1 (fig. 7), en l'equinocci l'arc B-B1 i en el solstici d'hivern el C-C1, en tots ells s'aconsegueix la culminació màxima a les 12 H. 

S'observa en la figura que els arcs diürns augmenten diàriament fins a arribar a un màxim de δ=23º 27' en el solstici d'estiu i disminueixen fins que δ=-23º 27'. 

L'arc diürn del solstici d'estiu a més és major de 180º pel que s'explica que la durada del dia sigui major que la nit. L'angle BOC es diu amplitud ortiva i l'angle BOC1 amplitud occidua.

Si us interessa el tema, no es pergau la meua pròxima entrada al Blog. En ella resoldrem algunes qüestions pràctiques, que ens ajudaran a entendre millor el funcionament d'un rellotge solar.

Francesc Pina, arquitecte

ARQUITECTURA MODERNA AL TERCER MÓN

Estos últims anys gran part de l'arquitectura s'ha caracteritzat pels desitjos poc realistes i pels excessos innecessaris, que han govertnat el mercat. Els gèlids vents de l’actual crisi semblaven poder arrastrar esta situació, tan artificiosa, i fer-nos tornar a plantejaments més sòlids; però això encara està per vore.

No obstant, en mig d’aquesta confusió general, han sorgit algunes tendències, que, per emprendre un nou vol, comencen tirant l'innecessari per la borda, i s’enfronten a esta situació a través del retorn a les qüestions bàsiques de l’arquitectura, i de la seua funció social i cultural.

Fonamentada en els principis, de l’ecologia, la sostenibilitat, a més de l’austeritat, apareixen en l’actual panorama de l’arquitectura una sèrie d’autors que, apunten una eixida sensata a esta situació de desorientació després de la tempesta.

Tots ells tenen en comú la preocupació per un disseny arquitectònic basat en el fonaments ancestrals de la disciplina: 

• L'adequació estricta a les necessitats 
• L'ús de materials de l'entorn i atenció als condicionants bioclimàtics 
• La minimització i racionalització dels costos 
• La integració cultural, i la durabilitat i reutilització de les construccions. 

piscina municipal de Toro - Vier Arquitectos

En este grup d'arquitectes hi han que treballen en països desenvolupats, aplicant estos conceptes com una alternativa de l'arquitectura contemporània, i hi ha d'altres que elaboren els seus projectes en països en desenvolupament, en societats vulnerables amb escassos recursos econòmics.

escola en Dano, Burkina Faso - D.F. Kéré

Estos últims, entre els que es troben Diébédo Francis Kéré, amb els seus treballs a Burkina Faso, i Anna Heringer, amb els seus edificis a Bangladesh, afegeixen als principis de la seua arquitectura, el de la solidaritat i el caràcter social.

En les seus obres ocupa un lloc prioritari el concepte d'autoconstrucció. Així els projectes es converteixen, a més, en camps de formació i aprenentatge, i a la fí, en font de capacitació laboral i de revalorització social. 
Estos arquitectes usen el fang, cru, sense coure, com material principal dels seus edificis.

centre d'artesans en Rudrapur, Bangladesh - Anna Heringer

Igual que els seus companys, que treballen al centre d'Europa, ells han redescobert les grans propietats que té aquest antic material per a la construcció:

• és ignífug i té una alta inèrcia tèrmica i aillament acústic

• equilibra la humitat ambiental
• és innocu mediambientalment
• és soluble, fàcil de reparar i pot adoptar multitud de formes i textures
• al final de la seua vida útil es reintegra al cicle natural
• i si tot açò no fora prou, és un material barat i assequible

El fang s'utilitza per a construir els murs i els sostres, en forma d'atovó (adobe), també en forma de tàpia entre encofrats, i també per als revestiments d'acabament. Per tant és un material que cobreix pràcticament tots els elements de la construcció, i està a l'abast de qualsevol comunitat, per poc desenvolupada que aquesta siga.

centre de salud de Laongo, Burkina Faso - D.F. Kéré

El resultat és una arquitectura bella, confortable, ecològica, sostenible i integrada en el paisatge i la cultura local.
La lliçó és clara: es pot construir arquitectura moderna, arrelada al lloc, barata i afavoridora del progrés de la comunitat en què s'alça. I així mateix d'estos països econòmicament desfavorits aprenem les lliçons oblidades de l'arquitectura, com una activitat humana sostenible, basada en la racionalitat i en la concòrdia amb la natura.
 

Bona falta ens fa

(per a més informació: revista Arquitectura Viva nº 140, 143, 147, 150)

UNA AVENTURA, DESDE LA RIBERA

He trabajado en el campo de la arquitectura desde hace más de 25 años, aunque el diseño industrial solo lo he abordado de manera tangencial, siempre me ha interesado como diseñador todo lo relacionado con los objetos que vivimos y usamos.

La situación actual, la etapa en que nos encontramos me ha llevado a replantearme mi actividad profesional y siguiendo la tradición de otros arquitectos introducirme en el mundo de diseño.

Como dice Joseph Chilton…"PARA VIVIR UNA VIDA CREATIVA TENEMOS QUE PERDER EL MIEDO A EQUIVOCARNOS".

Me propongo y reivindico el derecho a equivocarme, el trabajo especulativo en cualquier tema o campo, la eliminación de complejos que limitan por pudor nuestra capacidad creativa, nuestro tiempo, nuestro trabajo será a veces productivo y práctico, intentando buscar la bondad y funcionalidad de los objetos…

A veces inútil y meramente especulativo...

pero siempre nos dejará en nuestra mente las herramientas para nuevos proyectos… y por último reivindico el derecho de vivir UNA AVENTURA  DESDE LA RIBERA.

Robert Primo

DE VALENCIA A LA BIENAL

Este año se celebra la XII BIENAL DE ARQUITECTURA Y URBANISMO 2013 (BAU)  http://bienalarquitectura.es

Organizada por el Ministerio de Fomento, el CSCAE, la Fundación Caja de Arquitectos y la UAAU. Sus directores son los arquitectos Fuensanta Nieto y Enrique Sobejano.

Su principal actividad es la confección de un panel de obras de arquitectura y urbanismo (y también una muestra de PFC’s) que, clasificadas en diferentes temas, sean merecedoras de ser destacadas por su calidad y por suponer una reflexión y superación de las complejas circunstancias que definen la situación de la arquitectura contemporánea.

Estas circunstancias son, según los organizadores:

• La grave crisis económica
• El deber de potenciar la sostenibilidad
• La reconsideración de la planificación urbana
• El predominio de la transformación y reutilización de los edificios existentes.
• La integración del tejido urbano y el paisaje natural.
• La conciencia de protección del patrimonio cultural.
• Los nuevos modos de afrontar la actividad profesional y su enseñanza.

De las obras presentadas se realizará una selección que conformará un Catálogo. De ellas se elegirán un mínimo de 30 finalistas, con los que se organiza una exposición, y finalmente se decidirán los 10 proyectos premiados. El fallo del jurado será público antes del 31 de julio.

El método de participación es por inscripción de las obras por sus propios autores, por entidades colectivas (Colegios, Agrupaciones, Escuelas) o por alguna Administración.

Con el plazo de inscripción ya cerrado, se han presentado más de 550 obras de toda España. En la lista, evidentemente hay de todo, y ciertamente merecería diferentes análisis: por regiones, por autores, por Madrid-Barcelona, por tipo de promotor, por tamaños, etc… que arrojarían conclusiones muy interesantes sobre la arquitectura española resultante de este período de crisis (aquí lanzo el guante).

A mí me han interesado las propuestas realizadas desde la provincia de Valencia (reconozco cierto provincianismo en ello, pero son las más próximas a nosotros). 

Los proyectos presentados son escasos, sólo 11, de 7 arquitectos. Hay un solo edificio de viviendas, 2 viviendas unifamiliares, 7 son edificios dotacionales (de los que 2 son privados), y un panteón funerario.

OBRA	ARQUITECTO
Torre Solar, Sociópolis, Valencia	Abalos y Sentkiewicz arquitectos
Planta de tratamiento de resíduos de Quart de Poblet	Israel Alba
Facultad de ciencias de la Actividad física - UCV, Torrent	Joaquín Vte. Bono
Campus la Ribera – UCV, Alzira	Joaquín Vte. Bono
Vivienda unifamiliar, Anna	Joaquín Vte. Bono
Vivienda unifamiliar, urb. El Respirall, Alzira.	Joaquín Vte. Bono
Ampliación y adecuación del IES 9 d’octubre de Carlet	García Floquet arquitectos
Proyecto de Panteón Familiar, Cementerio Gral. de Valencia,	Inés García Clariana
Crematorio Municipal de Valencia	Inés García Clariana
Centro de juventud, Massamagrell	Vahos Arquitectura
Centro especial de asistencia al mayor San Rafael, Ontinyent.	Ramón Esteve Estudio de Arquitectura

Si usamos esta lista como exponente de la actividad más destacada de nuestro entorno inmediato, vemos que el predominio de la promoción pública es claro (el 55%), y el retroceso de la vivienda también evidente. En consecuencia, si se materializa la retirada de la inversión proveniente de las administraciones públicas, sólo va a quedar la iniciativa privada, particular y familiar, para sostener la actividad arquitectónica. Poco fuelle.

En cuanto a la calidad de las obras, no me siento capaz de hacer una crítica solvente. Hay de todo, pero en mi modesta opinión, salvo alguna excepción, no expresan una superación de las circunstancias de la arquitectura actual, según la pretensión de la Bienal, y no se aprecian  todavía novedades sensibles, a pesar de la profunda transformación que se ha operado en el entorno económico y social de la arquitectura.

Veremos al final del verano qué obras son escogidas, y entonces eso sí merecerá al menos un nuevo análisis y reflexión.