UN DESAFIAMENT TÈCNIC QUE VA DURAR 4 SEGLES.
Des de l’època de les grans expedicions marítimes del segle XV (C. Colom, Vasco de Gama, Núñez de Balboa, Magallanes o F. Drake) fins el final del segle XVIII, l’home va lliurar una descomunal lluita intel·lectual i tècnica per tal de determinar d’una manera exacta, la posició d’un vaixell en mig del mar.
 |
| mapa de Ptolomeo en una versió del s.XV |
La importància del comerç marítim, dels descobriments territorials i del domini estratègic de la mar, van fer que les grans potències polítiques convertiren este objectiu en una prioritat política màxima, i així va sorgir una autèntica llegenda de la civilització occidental, comparable als mites més rellevants de la humanitat com el de l’eterna joventut, o la conversió del plom en or.
Des de Ptolomeu (any 150), els mapes de la terra estaven dividits en paral·lels i meridians, i tots els cartògrafs i marins duien mapes aproximats amb aquesta quadrícula bàsica. No obstant, així com la ubicació en alta mar d’un vaixell respecte de qualsevol paral·lel terrestre (la latitud) resultava relativament senzilla de determinar, observant la duració del dia, l’altitud del sol o la posició d’algunes estrelles, la seua posició respecte dels meridians, el que s’anomena LONGITUD, es va convertir en el centre d’un esforç titànic per part de les intel·ligències més senyeres de l'època, un desafiament tècnic i científic com mai s’havia plantejat fins aquest moment.
La navegació oceànica era una autèntica aventura, en la que intervenia de manera molt important la sort, o com deien aleshores, la gràcia divina, ja que inclús els marins més experts de totes les èpoques feien servir instruments que eren clarament insuficients per a garantir l’èxit de les expedicions. El resultat: la pèrdua dels valuosos carregaments i de milers i milers de vides provocada fonamentalment per la desorientació de les naus i el conseqüent extraviadament en mig del mar.
Per renovar l’entusiasme per trobar una solució final fiable, en 1714 el parlament britànic dicta l’anomenat “Decret de la Longitud” que establia un fabulós premi de 20.000 lliures a qui descobrira un mètode “factible i útil” per determinar la longitud de qualsevol punt del planeta.
En este desafiament dos van ser els principals grups de participants que aportaren aproximacions esperançadores a la resolució del problema, (obviant aquell grup que podrien descriure com el de “les solucions fantàstiques, impossibles o quimèriques”): el grup dels Astrònoms i el grup dels Rellotgers.
Per un costat el dels astrònoms era el grup més prestigiós. No debades hi participaren directa o indirectament les “llumbreres” més insignes de la ciència de l’època (Galileo, Cassini, Huygens, Newton o Halley), i es van construir observatoris, amb l'objecte de buscar en el cel les lleis perfectes que regularen els moviments del cossos celestes: el sol, els planetes i els seus satèl·lits i les estrelles.
A través de l’observació dels fenòmens celestes, de la seua medició i de l’establiment de lleis universals que els previngueren, pretenien deduir l’hora exacta simultàniament en qualsevol punt de la terra, i del mar.
En este procés d'investigació es feren, paral·lelament, grans descobriments científics que capgiraren els coneixements sobre l’univers.
Per l’altra banda, el “grup dels rellotgers”, amb una formació científica molt més escassa i humil, va emprendre la via pràctica i directa per a resoldre el problema: a saber, el que es tractava era en essència poder determinar de manera simultània l’hora exacta en dos llocs del globus, ja que si coneixem la diferència horària entre dos punts del planeta (per exemple entre el port d’eixida i el punt on es troba el vaixell), podrem deduir de manera immediata quina diferència de longitud (Est o Oest) existeix entre ells, i per tant localitzar en el mapa un punt respecte de l’altre.
Per tant el que es tractava era, ni més ni menys, de construir un rellotge que marcara l’hora exacta en el punt d’eixida i, el que era més important, durant tota la travessia, en qualsevol condició atmosfèrica i meteorològica.
Per entendre la dificultat que suposava crear este tipus d’artefacte s’ha de pensar que en aquella època els rellotges funcionaven amb un pèndol i s’avançaven i retardaven contínuament, i inclús es paraven quan se’ls donava corda, de manera que precisaven un manteniment constant. Però la qüestió era que este havia d’embarcar a bord d’un vaixell per fer una travessia transcontinental, devia suportar les més adverses condicions físiques i meteorològiques. Devia poder submergir-se, suportar els canvis de pressió i de temperatura, i també les sacsejades i moviments bruscos del mateix vaixell.
 |
| Galileo Galilei 1636 |
A principi del segle XVI alguns astrònoms ja plantejaren la necessitat de crear taules en les quals es determinara la posició, a totes les hores de la nit i del dia, de la lluna i del sol respecte de diferents estrelles conegudes, però la trajectòria de la lluna pel cel seguia sent un misteri i els instruments de mesura eren encara insuficients.
En 1610 Galileo descobreix que les llunes de Júpiter experimenten milers d’eclipsis a l’any, i que ho fan amb una precisió matemàtica, la qual cosa les convertia en autèntics rellotges astronòmics, i per tant en la solució al problema de la longitud.
Mostrà el seu descobriment al rei Felip III d’Espanya, al govern de la Toscana i al dels Països Baixos, però ningú va acceptar el mètode com definitiu, ja que les dificultats d’observar estes llunes des d’un vaixell en moviment eren insuperables, i ademés no més podien verure’s de nit i en cels clars.
Mostrà el seu descobriment al rei Felip III d’Espanya, al govern de la Toscana i al dels Països Baixos, però ningú va acceptar el mètode com definitiu, ja que les dificultats d’observar estes llunes des d’un vaixell en moviment eren insuperables, i ademés no més podien verure’s de nit i en cels clars.
No obstant això, Galileo va seguir perfeccionant les seues observacions fins a la seua mort, i arran del seu esforç el mètode va ser finalment acceptat per ser de gran utilitat per als cartògrafs, això si, per a ser utilitzat de moment no més en terra ferma.
Aquest èxit de Galileo va possibilitar un enorme perfeccionament en l’execució dels mapes geogràfics, i com a conseqüència la necessitat de crear els primers observatoris astronòmics, com el de París i un poc més tard el de Greenwich, amb l’objectiu pràctic de traçar meticulosos catàlegs de les estrelles i dels planetes que permeteren la navegació segura per la determinació de la longitud en qualsevol punt del mar.
Paralel·lament, lluny dels observatoris, els artesans rellotgers (i inclús algun membre del grup oposat, com ara el propi Galileo o Christian Huygens) buscaven un camí alternatiu, i anaven progressivament perfeccionant els seus mecanismes i la seua exactitud, però cap d’ells encara suportava les gran dificultats i vicissituds d’una travessia atlàntica.
 | |
| John Harrison |
El mateix Isaac Newton, que era membre del jurat del Consell de la Longitud i un convençut de que serien els moviments de l’univers els que acabarien orientant als mariners en alta mar, en 1721 manifestà que un rellotge artificial seria un “accesori molt útil per als càlculs astronòmics però mai els substituiria”. Newton morí en 1727, sense coneixer el creador del rellotge que guanyaria el desitjat premi de la longitud.
Efectivament, va ser un rellotger qui aconseguí determinar en primer lloc la longitud en alta mar amb un grau d’error inferior a mig grau. El fuster escocés John Harrison, sense formació acadèmica alguna, però amb una excepcional intel·ligència, dedicà 40 anys de la seua vida a la construcció d’un rellotge amb peces de diferents materials que apenes produïen fricció, i a més, seguien movent-se equilibradament en mig del bamboleig més intens de les naus.
Harrison construí quatre rellotges anomenats consecutivament H1, H2, H3 i H4. En ells va aplicar el seu enginy i insòlits descobriments de mecànica i del comportament dels materials, va renovar tots els conceptes utilitzats fins al moment i inventà noves peces que aconseguien una precisió impensable abans.
No obstant això, els seus genials avanços van ser contínuament injuriat i infravalorat per alguns membres de l’elit científica que formaven part del jurat del premi, que no volien assumir que els “mecànics” pogueren solucionar el problema abans que els astrònoms. inclús canviaren les normes i les interpretacions per tal de dificultar el just reconeixement de les caixes màgiques de Harrison.
El H-1 pesava trenta-quatre quilos i estava muntat en una caixa cúbica d’1,20 metres d’arista. En 1737 es va presentar al Consell de la Longitud, però el seu autor va demanar una oportunitat per millorar-lo abans de fer el viatge a les Índies que exigia el premi.
 | |
| rellotge H-1 |
Quatre anys més tard presentà el H-2, més avançat i menys voluminós que l’anterior, que es va sotmetre a proves de resistència per la Royal Society, superant-les totes, però, altra vegada Harrison no quedà completament satisfet amb la seua creació i va sol·licitar un nou termini per intentar millorar el rellotge.
19 anys va dedicar a eixa tasca. El resultat va ser el H-3, amb 753 peces, 27 quilos de pes i una grandària de 60 x 30 x 30 cm. (en ell hi havia invents que hui en dia encara s’utilitzen en aparells d’alta tecnologia).
Però esta no va ser encara l’última màquina de Harrison. En 1759 es va presentar el H-4, el que finalment guanyà el premi.
De manera sorprenent, com traguent un conill d’un barret, John Harrison presentà un rellotge de ¡12,7 cm de diàmetre i 1,36 kg de pes! una autèntica joia, amb rubís i diamants entre les rodes dentades lluitant contra el rosament. Hui encara és un misteri còm Harrison va poder dominar el muntatge d’este magnífic rellotge.
En 1761 William Harrison (fill de John) es va embarcar amb el H-4 en Portsmouth rumb a Jamaica. El rellotge es mantingué tancat en una urna amb quatre claus. La travessia durà 81 dies, i a l’arribada a Port Royal l’astrònom que feia de testimoni a bord calculà l’hora solar exacta i sincronitzà el rellotge de Harrison: el resultat fou que solament s’havia retardat ¡5 segons! en tot el viatge.
 |
| rellotge H-4 guanyador del premi de la lontigud |
Però en tornar a Londres el Consell de la Longitud avaluà la prova i dictaminà que s’hi havien produït inexactituds en els càlculs de William, i van exigir al H-4 superar una nova prova oceànica.
Finalment en 1764 el rellotge pujà a un nou a un vaixell rumb a les Barbados. Una vegada arribats allí William es trobà amb una desagradable sorpresa: entre els astrònoms que el Consell havia enviat a l’illa per a fer les comprovacions d’exactitud, es trobava el major enemic declarat dels Harrison i dels seus rellotges: Nevil Maskeline, el villà d’esta història; un estudiós astrònom obsessionat amb la resolució del mètode de les taules llunars i, ademés, futur director de l’observatori astronòmic de Greenwich, que havia de jutjar definitivament la concessió del premi.
El Consell, acabà reconeguent que el rellotge de John Harrison havia superat les condicions exigides, pero no li lliurà completament el premi establert, tot i al.legant noves exigències i condicions exagerades plantejades per Maskeline, que l’abatut inventor tingué que suportar declarant-se una dura batalla entre els dos homes. L’enfrontament va ser de tanta intensitat que Maskeline acabà confiscant de manera expeditiva els rellotges i portant-se’ls al seu observatori, on els va tancar en un magatzem amb l’escusa de fer amb ells proves d’exactitud (proves, que, no cal dir-ho, no van superar).
 |
| memorial en l'Abadia de Westminster |
Finalment John Harrison rebé en 1773, amb 80 anys, envellit i esgotat per la nefasta lluita en defensa del seu invent, i gràcies a la intercessió personal del mateix rei Jorge III, el premi de la longitud.
En les vitrines del Museu Marítim Nacional d’Anglaterra poden contemplar-se i admirar-se hui en dia les màquines de Harrison. Allí estan les quatre, restaurades i en perfecte funcionament, excepte el H-4, que es troba parat, però solament per motius de seguretat i conservació. Este magnífic instrument funcionaria de nou si li se donara corda.
Els detalls i vicissituds d’aquesta fascinant història, que reflecteix la lluita de l’home pel coneixement, i la superació de les majors dificultats, siguen estes tècniques, científiques o també humanes, els podeu gaudir en el llibre “Longitud” de la periodista Dava Sobel, editat per Anagrama.
És un llibret de butxaca de a penes 170 fulls, fàcil de llegir i ple d’anècdotes i detalls que ens desvelen una gran història, impressionant i emocionant.
